noticies


ENTREVISTA A TERESA CERVELLÓ PUBLICADA AL FORADOT DE NOVEMBRE-DESEMBRE 2009

 
02-01-2010

ENTREVISTA A TERESA CERVELLÓ
“La meva excel·lència és ser montblanquina. La resta és circumstancial”
 
El proper dissabte 28 de novembre la Fundació Martí l’Humà concedirà el II Premi a l’Excel·lència Montblanquina a la Magistrada del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, Teresa Cervelló i Nadal. La finalitat del guardó és reconèixer el montblanquinisme de Cervelló, la seva trajectòria professional i la seva dedicació honesta i eficaç al servei públic. L’acte es farà a les set del vespre al Saló Noble del Consell Comarcal de la Conca de Barberà.
 
Teresa Cervelló va néixer a Montblanc l’abril de 1950. A la Vila Ducal hi va viure la seva infantesa i la primera adolescència, fins als 13 anys. Arran de la malaltia de la seva mare, el 1963 marxà cap a Barcelona amb la seva família. D’ençà d’aleshores hi ha viscut sempre a la ciutat comtal, però mai ha deixat de tornar a Montblanc, on encara hi conserva una casa. El 1972 es llicencià en Dret a la Universitat de Barcelona. Començava en aquell moment una trajectòria professional brillant que costa de resumir. Són més de 35 anys dedicats al dret civil català. Especialitzada en arrendaments urbans i dret de la construcció, Cervelló ha excercit d’advocada, ha impartit classe a la universitat i ha participat en nombroses conferències i taules rodones. El punt culminant de la seva carrera es produí l’estiu del 2006 en ser nomenada magistrada del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Malauradament, una malaltia cerebral la té apartada, des del maig d’aquest any, de la seva activitat professional.
 
Teresa Cervelló parla amb passió de Montblanc i la seva gent. El seu to s’encomana de seguida. Xerraire de mena i optimista per naturalesa, de les seves paraules, gestos i mirada, se’n desprèn entusiasme, seguretat i fortalesa. És alhora una dona pragmàtica, que toca de peus a terra. Sembla que és d’aquelles persones que enlloc de preocupar-se per les situacions adverses, s’estima més ocupar-se’n. I una bona mostra és la manera com afronta la duresa de la seva malaltia; sense decaure, amb serenor i conscient que ha de tirar endavant amb el que li ha tocat viure. I malgrat les malalties contra les quals ha hagut de lluitar al llarg de la seva vida, Cervelló es considera una persona afortunada, gràcies en bona part al gran suport que ha rebut i rep de la seva família i amics.
 
¿Com reps un guardó que distingeix l’excel·lència professional?
Per a mi, el més important és que me’l donen a Montblanc. No em considero excel·lent, sinó com molta altra gent: treballadora, apassionada per la meva feina i que intento fer-la tant bé com puc. No em considero cap cosa de l’altre món. Això sí, com a montblanquina em fa molta il·lusió. Em sento arrelada a aquest poble i estic molt orgullosa d’haver-hi nascut i viscut. I sobretot és gràcies a tot el que em va transmetre el meu pare. Part del que sóc és gràcies a ell i, per tant, aquest és també un reconeixement seu. La meva excel.lència és ser montblanquina. La resta és circumstancial. Mentrestant, un intervé en aquestes circumstàncies intentant fer les coses bé, sense més.
¿Què en recordes dels teus anys a Montblanc?
En tinc molts, de records! Amb les amigues, els jocs, la vida als carrers... M’ho vaig passar molt bé, a Montblanc. Hi vaig viure fins als 13 anys, però fins als 20 hi vaig continuar venint els estius, per Setmana Santa, Nadal... Durant aquella època moltes de les coses que féiem anaven lligades a la religió; jo anava a les monges, al“ropero” parroquial, a fer el catecisme del diumenge, i fins i tot el cine el vèiem a l’Acció Catòlica. Ara bé, també recordo molt els estius; els estius amb les monges, encara recordo una monja que ens estimava molt, molt dolça. Anàvem a banyar-nos a les basses, ens passàvem el dia al carrer, jugant a qualsevol cosa. La meva gran amiga era la Maria José Mateu. De fet, encara ho és ara! A casa seva tenien un hort i basses. Amb ella, a casa seva, ens hi passàvem hores jugant. En general, recordo una infantesa molt feliç, a Montblanc.
¿Com era aquell Montblanc dels anys 50 i 60?
Era un Montblanc diferent. Els costums eren diferents. Podíem jugar a la carretera! Jo vivia al Portal de Bover i al vespre no passava ni un cotxe per allà. Era un Montblanc molt vinculat a l’agricultura, es batia el blat, anàvem a veure com funcionava la batedora. El so d’aquell Montblanc era el soroll dels carros de la verema en passar pels carrers plens de llambordes. Els camions que anaven cap a Lleida s’hi aturaven a la nit, carregats de préssecs. I ens hi enfilàvem per menjar-ne. Hi havia el costum de sortir a prendre la fresca. A l’estiu, em deixaven baixar fins a les dotze de la nit. La gent d’aquell Montblanc es coneixia i es relacionava molt més que ara, penso.
¿De quina manera es respirava el règim franquista a casa vostra?
Els més petits no teníem la sensació que vivíem en una dictadura. De totes formes, a casa meva, el pare militava a Unió Democràtica. No era un partit d’esquerres, però sí antifranquista. Era el partit de Carrasco i Formiguera. El meu pare m’explicava que el seu pare, el meu avi, que era d’Esquerra Republicana, no l’havia deixat anar a la plaça a vestir-se de falangista. Als 11 anys vaig anar a unes colònies de la falange, no n’hi havia d’altres, i quan arriaven bandera jo mai vaig aixecar la mà. Per tant, als 11 anys ja tenia una certa consciència antifranquista. Ara bé, la gent que no tenia inquietuds polítiques no crec que en tingués massa.
¿Per quins motius vas marxar de Montblanc?
L’any 1963 el meu pare era advocat a Montblanc i es guanyava bé la vida. No tenia cap necessitat de marxar. A més, estava molt implicat en la vida montblanquina. En aquell moment, a la meva mare, que tenia 38 anys, li van diagnosticar un càncer de mama. Ella era de Barcelona. Allà hi havia nascut i viscut fins que es va casar. La meva mare sempre havia tingut el gran desig de tornar a Barcelona tard o d’hora. I el desig que nosaltres hi anéssim a estudiar. Davant d’aquesta situació, el meu pare va decidir que hi vindríem a viure; la meva mare estava malalta i va voler donar-li aquesta mena de satisfacció. Al cap de tres anys, el 1966, la meva mare va morir.
¿Com recordes aquell canvi del poble a la ciutat?
Als 13 anys ja tenia colla, jo! I ja teníem nois que ens anaven al darrera! Per tant, en un primer moment, va ser dur; em va semblar que em treien de qui sap on. Hi estava molt bé, a Montblanc i haver de marxar em va saber greu, però sóc una persona que s’adapta molt bé a totes les circumstàncies. Un cop a Barcelona, no em va suposar un gran trasbals. El primer dia que vaig entrar al col·legi, de monges naturalment, amb una bata diferent a la de les altres noies, em vaig sentir una mica de poble (ep! que no em sap pas greu), però de seguida vaig fer-hi bones amigues i em vaig anar adaptant.
¿Dels 13 als 20 anys hi vas tornar cada estiu, a Montblanc, oi?
Sí, perquè abans hi tenia l’àvia. La mare de la meva mare hi vivia. Fins i tot l’any que la meva mare estava molt malament vaig venir a casa de la meva amiga... per la festa major, anàvem a l’envelat, ballàvem i esperàvem que algú ens treiés a ballar. Me n’he perdut molt poques de festes majors. Enguany no hi he pogut anar, però la festa major ha estat sempre una cosa molt especial; veure ballar els gegants i sentir aquells passos dobles m’emociona. Com els gegants de Montblanc no n’hi ha d’altres!
¿Quin vincle hi tens avui dia amb Montblanc?
El sentimental és fonamental. Fa més de 40 anys que no hi visc, però em sento montblanquina. Quan conec algú, no puc evitar fer-li saber ràpidament que sóc de Montblanc. Des del punt de vista familiar, a Montblanc hi tinc un cosí germà i una neboda, la filla d’una cosina germana. També hi tinc amics, com la Maria José. A Montblanc hi vinc sovint, per la festa major, a fer-hi la calçotada, etc. Aquest estiu, sabent que no podria venir per la festa major, vaig anar a veure la Mare de Déu de la Serra. Sóc una persona que em sento molt allunyada del món religiós, però la Serra és la meva Mare de Déu, i m’agrada anar-la a veure. El vaig trobar força canviat el Santuari; fins i tot, s’hi escoltava música chill-out quan vaig entrar.
¿Hi has trobat res a faltar a Barcelona tots aquests anys?
No ho sé perquè a Barcelona hi he trobat coses que m’han compensat molt. Potser l’enyorança d’un temps i d’una sèrie de relacions. Per exemple, amb les que anàvem a l’escola. De totes maneres, les he anat veient de tant en tant. Segurament també trobo a faltar aquesta sensació d’estar una mica en família.
¿Per on creus que hauria de passar el futur de Montblanc?
Econòmicament, a través de la indústria, perquè l’agricultura ja no crec que doni per gaire. Avui dia s’ha de viure del sector terciari i del turisme. Potenciar el turisme com ho ha fet Montblanc està bé, però hem d’anar en compte de no convertir-lo en un poble de “pessebre”, perquè aleshores fins i tot la gent del poble es pot arribar a sentir desplaçada.
¿És possible fer montblanquinisme des de fora, lluny de la Vila?
Als anys 60, el meu pare i altres persones van crear l’associació “Amics de Montblanc”, que malauradament s’ha anat morint a mesura que la gent s’ha anat fent gran; jo també hi he intervingut en aquesta associació i fins i tot he estat a la junta. I des d’aquí se n’han fet moltes de coses, malgrat que últimament la feina que hem tingut ha estat la de dinamitza-la i intentar remuntar. Així com els de Tarragona funcionen molt bé, a Barcelona no s’ha acabat d’aconseguir. Però, vaja, des de fora se’n pot fer, de montblanquinisme, i tant! Promocionant el poble, per exemple.
¿Com van ser els teus primers anys a Barcelona?
M’hi vaig adaptar amb una certa facilitat. No tinc gaires problemes, per bé que se’m barregen els records. Són records del col·legi, les amigues, que de seguida em van acollir molt bé, i sobretot records lligats a la malaltia de la meva mare. Els tres primers anys a Barcelona me’ls vaig passar de clínica en clínica, al costat de la mare.
¿Com et va afectar la mort de la teva mare?
Em va afectar molt i inevitablement va marcar aquells primers anys a Barcelona. Per sort vaig tenir un pare extraordinari que ens va ajudar moltíssim. La mare es va morir quan jo tenia 16 anys i tot just començava pre-universitari. Aleshores es portava el dol i ens vam vestir negres de dalt a baix. El primer any de carrera, ja feia un any de la mort de la meva mare, encara anava de mig dol. Està enterrada al cementiri de Les Corts, molt a prop de la Facultat de Dret. Recordo que alguna vegada, després d’un examen, havia anat al cementiri a “explicar-li” com m’havia anat, el que feia a la facultat o qualsevol altra cosa. Era una sensació de pèrdua absoluta. Malgrat tot, però, vam tirar endavant.
I a l’escola? Eres bona estudiant?
M’ho vaig passar tant bé, a l’escola! I sí, mal m’està el dir-ho, però treia bones notes i era molt bona estudiant. Però també érem molt trapelles! Recordo fins i tot haver corregut davant dels grisos. La nostra escola era a la Plaça Universitat i sovint ens trobàvem la plaça acordonada pels grisos, sense poder entrar ni sortir de la universitat. Nosaltres, amb 15 o 16 anys, érem valentes i sortíem a la plaça; o hi entràvem amb l’excusa que una companya era filla d’un videll de la universitat. Una vegada els grisos ens van seguir des de la Gran Via fins al carrer Casanova, que és on vivia jo. Vam córrer com unes boges!
¿Com decideixes que estudiaràs Dret?
Era una època en què les noies més aviat tendien a fer Filosofia i Lletres. Fins i tot el meu pare, que era advocat, em va insistir força que estudiés Filosofia. Em va semblar que Filosofia i Lletres era, al cap i a la fi, explicar història, i a mi me l’havien explicada tan malament, que no vaig imaginar-me explicant sempre les mateixes coses, a criatures diferents. Jo veia que el meu pare sortia al matí, un dia tenia un judici, un altre dia havia d’anar a un jutjat, etc. Hi vaig veure més activitat, en aquesta professió. A més, estava molt relacionada amb els problemes de la gent. Això és el que em va fer decidir. I durant la carrera, no vaig tenir dubtes que el que jo volia era ser advocada. Ho tenia molt clar.
L’any 1972 acabes la carrera i comença la teva trajectòria professional.
Començo excercint d’advocada laboralista de treballadors. Amb quatre amigues de la carrera vam decidir obrir un despatx, amb la sort de tenir el meu pare al darrera. Malgrat el seu suport incondicional, ell sempre va voler que em coneguéssim com a Teresa Cervelló i no pas com la filla del senyor Cervelló. Vam obrir un despatx a l’Hospitalet, vinculat a associacions de veïns, en un moment força convuls.
¿Durant els anys 70 et vas implicar en activitats polítiques o socials?
No vaig militar mai a cap partit. No em convencia res. Més tard, és cert que vaig fundar, amb altra gent, Convergència Socialista de Catalunya, però de seguida me’n vaig desvincular. Això sí, anàvem a les manifestacions, a totes les que havíem d’anar, per entendre’ns. Ara bé, durant aquells anys vaig participar en acadèmies socials, féiem coses a Bellvitge, donàvem classes de cultura general, vaig col.laborar amb l’associació “Auxilia” per ajudar a minusvàlids, vam estar amb un grup de laboralistes, que ens reuniem al marge de la professió, etc.
No et va tocar el rebre, per tant...
L’única vegada que em van pegar amb les porres va ser en un concert del Pet Seeger a Barcelona. Recordo corredisses per tot arreu... em van clavar uns cops de porra a l’esquena! recordo que em dèien: “vete, que tengo mucha memoria psicológica”. Em vaig acabar ficant dins d’un Seat 600, no se de qui, que va sortir “per cames” .  
Has viscut més de 45 anys a Barcelona. ¿La ciutat ha canviat molt en tot aquest temps?
I tant! Fonamentalment amb el tema de la immigració. Però també ha canviat la fesomia de la ciutat. Quan vaig acabar la carrera vaig marxar tres mesos a Londres i em va impactar molt la gran barreja de cultures que hi havia. Allò és el que ara veig aquí des de fa uns quants anys. I això em fa una mica de por. És a dir, crec que hem de treballar per integrar tota aquesta gent, però hem d’anar alerta de no perdre la nostra pròpia cultura. Per exemple, el dia de la Diada hi havia tota una voluntat d’integració de molts elements, la qual cosa em sembla perfecte, sempre i quan això no eclipsi la nostra tradició. D’altra banda, la ciutat ha viscut molts altres canvis. Urbanísticament, per exemple, no té res a veure. Abans es vivia d’esquenes al mar, ara ja no. Hem millorat molt en aquest aspecte. La combinació i l’equilibri entre la preservació i el progrés no és fàcil, és això el que cal treballar.
Durant els primers anys vas combinar l’advocacia amb la docència...
La meva activitat principal ha estat fer d’advocada. Mentre teníem el primer despatx no ingressàvem gaires diners, i els tres primers anys vaig donar classes a la Universitat Autònoma. Després d’aquest període, em vaig haver de decidir, per una cosa o una altra; o docent a l’Autònoma o advocada. Em vaig decantar per l’advocacia. A la dècada dels 80 em van tornar a proposar de fer classe, de dret civil. Aleshores em va semblar que ja era una advocada amb experiència i que podia aportar els meus coneixements als alumnes. La universitària sempre va ser una tasca complementària i secundària, però m’aportava molt; havia d’estar al dia, estudiar, etc.
De la teva trajectòria com a advocada, ¿què és allò que més et satisfà?
Jo diria que la manera de treballar. M’agrada haver de defensar les coses. Haver d’estudiar un cas a fons per rebatre un altre advocat. Sempre m’ha agradat pledejar, els plets, les negociacions... Ho trobo molt excitant. De vegades t’arriba un tema i de seguida penses que el tens guanyat. Aleshores t’arriba la contestació de l’altre advocat i automàticament em surt l’instint de rebatre’l. Sovint hi ha gent que em pregunta: “però tu podries defensar un criminal?” Ep, jo no jutjo, jo defenso fins on puc i després hi ha un altre que decideix.
El 2006 vas ser nomenada magistrada del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya...
No vaig tenir mai cap altra intenció que no fos la d’acabar fent d’advocada. Jo em pensava que ja em moriria fent d’advocada! Després de tants anys defensant... Senzillament, m’ho va proposar el Conseller de Justícia, Josep Maria Vallès, en aquell moment. Jo no vaig anar a buscar res. Ni tan sols m’havia passat pel cap. I m’ho vaig prendre com un gran repte personal i professional. Aleshores el Parlament va aprovar tres propostes, una de les quals era la meva. El Consell General del Poder Judicial fou el que va decidir, d’entre les tres. Quan vaig acceptar ser una de les tres possibilitats, encara vaig pensar que no seria jo, l’escollida.
¿Quina és la tasca d’una magistrada del TSJC?
El Tribunal dicta les sentències. De fet, les dicta una sala, que es compon de tres magistrats; la presidenta i dos magistrats més, un dels quals és el ponent. Si jo sóc ponent de la meva sala (sigui civil o penal), aporto les meves idees i les discutim, tot es delibera; els dilluns i dijous deliberem i estudiem els temes; si el que jo proposo com a ponent, ho accepta tothom, llavors redacto la sentència i després la signen els altres. Si hi ha alguna discusió i se’m convenç, doncs aleshores dicto sentència en el sentit en que jurídicament se m’ha convençut. Tot ho deliberem; Per tant, no ens sentim mai sols; i això és important, perquè la feina del jutge és molt solitària; les sentències, les resolucions les fa el jutge, tot sol, a casa...
¿Vas haver d’abandonar el que feies fins aleshores?
Sí, sí, era totalment incompatible. De totes maneres, no m’ha costat gaire adaptar-m’hi. Els magistrats del Tribunal en saben molt i m’han acollit molt bé. Al cap i a la fi, dictar una sentència és agafar els temes que et plantegen i entrar-hi a fons, semblant a la feina d’advocat a l’hora d’intentar contestar una demanda, sempre convençuda dels teus actes. Les decisions que prenem ara són molt treballades i sempre arribem a la conclusió que allò és així amb molta responsabilitat. Tinc la sensació que ha estat el més important que he fet durant la meva trajectòria professional; no crec que es pugui aspirar a més. No m’ho hagués imaginat mai, això.
¿T’has trobat algun cas extremadament complicat?
Sí, alguns. Una usucapió, per exemple, ara fa vuit o deu anys (una usucapió vol dir adquirir el dret de propietat després de trenta anys ininterromputs de posseir alguna cosa que no era teva). La vam demanar i ens la van donar. Però ens la van complicar moltíssim. L’anècdota és que el jutge, de Santa Coloma de Gramanet, estava tant emprenyat amb les dues parts (nosaltres defensavem l’usucapió i els altres no paraven de posar recursos), que ens va citar per al judici un divendres 27 de desembre, entre Nadal, Sant Esteve i Cap d’any.
¿Les veus de seguida les opcions de guanyar o perdre un cas?
Gairebé sempre que he cregut que guanyaria un cas, ha estat així. Sigui a primera instància o a l’audiència, posant un recurs d’apel.lació. Després de tants anys, una ja sap on trepitja. I ja veus de seguida si vas bé o malament. La majoria de cops, no m’he equivocat gaire amb les meves sensacions, tot i que de tant en tant hi ha sorpreses.  
Has estat la primera dona nomenada pel Consell General del Poder Judicial. ¿Quin és actualment el paper de la dona en la justícia catalana?
És importantíssim! Hi ha moltes dones jutges i moltes advocades. És igual que una sentència la posi un jutge que una jutgessa; La cosa està molt equilibrada. Al Tribunal Superior hi ha tres homes i tres dones. Fa 30 anys difícilment em trobava una dona contrària. I en canvi ara les facultats de Dret estan plenes de dones. Hi ha professions, com Medicina o Dret, que s’han feminitzat. I penso que, malauradament, a mesura que les professions es feminitzen perden prestigi. En canvi, les professions més “feminitzades” que es masculinitzen, com ara la cuina, guanyen prestigi.
¿Tenim una imatge dolenta de la justícia?
Sí, però és perquè la gent es guia massa pel que surt als mitjans de comunicació. I als mitjans només surt el que surt. Per exemple, no es fa públic que molts jutges treballen cada dia fins molt tard per poder treure sentències. I que en tenen més de 700 a l’any; això no surt. En les informacions que apareixen en els mitjans de comunicació no veiem tot el procés que porta els juristes a decidir una cosa o una altra i per tant no podem entendre les seves raons. La informació ens arriba a mitges i la imatge que es dóna és una mica distorsionada, per tant. Mediàticament se’n fa un diagnòstic i jurídicament un altre. Els professionals de la justícia acostumen a treballar bé. I si no és així, sovint és per falta de recursos.
¿Què li diries a algú que et digués que la justícia és massa lenta?
Que té raó. Fonamentalment ho és pels mitjans dels que es disposa, i perquè hi ha molta feina; els jutges de primera instància, instrucció o penals, van molt carregats de feina. No obstant, és ben cert que des que comença un conflicte fins que es resol passa un temps excessiu.
¿Les lleis i la societat caminen desacompassadament?
Aquesta és una discusió eterna. Primer va el Dret o la societat? És a dir, primer s’ha de legislar? O s’ha de legislar en funció del que passa a la societat? És difícil combinar les dues coses. Jo crec que quan passa alguna cosa al carrer, immediatament es legisla i això em sembla precipitat. Desacompassat? Potser sí. Ara bé, s’estan fent algunes lleis massa avançades, com per exemple la de l’homosexualitat, que està molt bé, però fixa’t que som el tercer país europeu que té les lleis més avançades en aquesta qüestió; i no sé fins a quin punt la nostra societat està preparada per a això. No ho sé. Potser, per contra, sí que val la pena fer la llei per a que la societat vagi avançant.
¿Què li diries a un futur estudiant de Dret?
Que tingui vocació! El Dret ha d’agradar molt. Molta gent no sap perquè comença Dret: un perquè vol ser funcionari, l’altre secretari i alguns perquè no els ha arribat la nota per a la carrera que volien fer. Sobretot, vocació! I que pensin que el dret no és només memòria. S’ha de tenir la capacitat d’entendre els problemes, els casos pràctics, i saber-los resoldre. S’han de saber posar en pràctica els coneixements i saber usar el codi civil. És molt més que capacitat de memoritzar. A mi, el Dret sempre m’ha entusiasmat!
¿Has trobat a faltar l’activitat professional aquests darrers mesos, arran de la malaltia?
Sí, i tant! Sobretot perquè encara em sento capaç de continuar treballant. Estic animada. La meva malaltia no té cura, però sí que la podem controlar i convertir-la en crònica. Em sap greu, perquè ha estat poc temps el que he pogut dedicar al Tribunal Superior. I no m’agradaria haver-me’n de desvincular. Per res del món, voldria una invalidesa ara. De cap manera! De totes formes, el més important per a mi ara mateix és aconseguir tornar a fer vida més o menys normal i recuperar la meva autonomia.
¿Més enllà del tractament de recuperació, tens possibilitat de fer altres coses?
En faig moltes, de coses. Quan puc sortir, surto a passejar. Sempre que m’acompanyin, és clar. Em passo estones davant de l’ordinador, llegeixo, veig la televisió. I fins i tot, resolc problemes domèstics que no havia fet mai, com trucar perquè vinguin a arreglar la caldera, per exemple.